astigmatisme
astigmatisme
Òptica
- ca astigmatisme, n m
- es astigmatismo, n m
- fr astigmatisme, n m
- en astigmatism, n
Òptica
Definició
Aberració d'un sistema òptic que es produeix per a punts situats fora de l'eix òptic i per a obertures petites i que provoca que la imatge d'un punt no sigui un punt, sinó una taca allargada, en general de forma el·líptica.
Nota
- L'astigmatisme es quantifica com la distància entre dos plans en els quals les imatges són dues línies rectes, anomenades focals de Sturm, perpendiculars entre si. La causa d'aquesta aberració és el fet que la superfície d'ona emergent del sistema òptic no és esfèrica, sinó que, a cada punt, té dos centres de curvatura.
astrofísica
astrofísica
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca astrofísica, n f
- es astrofísica, n f
- fr astrophysique, n f
- en astrophysics, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Branca de l'astronomia que aplica les lleis físiques a l'estudi dels astres per a deduir-ne l'estructura i l'evolució.
Nota
-
L'astrofísica recolza, des del punt de vista observacional, quasi exclusivament sobre l'anàlisi de la radiació electromagnètica emesa pels cossos celestes, i en fa la interpretació d'acord amb les diferents branques de la física clàssica i la física moderna: termodinàmica, mecànica estadística, física atòmica i física nuclear, relativitat general, etc. L'astrofísica va néixer a la segona meitat del segle XIX amb la invenció de l'espectroscòpia estel·lar, que permetia, mitjançant l'anàlisi de la llum provinent dels astres, conèixer-ne la composició química. L'aparició de la física quàntica al començament del segle XX va fer possible obtenir molta més informació a partir dels espectres estel·lars, com ara la temperatura superficial dels estels o la seva densitat. D'aquesta manera es van poder formular models d'estructura i evolució estel·lars, un dels principals camps de la investigació en astrofísica. Al llarg del segle XX, amb la millora de les tècniques instrumentals i, en particular, amb la possibilitat de poder fer observacions des de l'espai, els coneixements en astrofísica es van anar ampliant, i es van descobrir nous tipus d'objectes, com ara forats negres, púlsars, nans marrons i planetes extrasolars; d'altra banda, es van anar afinant cada vegada més les teories de formació i evolució d'aquest cossos. L'astrofísica dels darrers anys ha estat marcada per les observacions efectuades en longituds d'ona fins ara poc explorades, com els raigs X i els raigs
. D'aquesta manera s'ha pogut estudiar la natura dels microquàsars, descobrir forats negres supermassius al nucli de diverses galàxies, com a la mateixa Via Làctia, o estudiar el fenomen dels esclats de raigs
. També, gràcies a la millora de les observacions en l'infraroig, s'han pogut detectar estels de molt poca massa i, per tant, molt freds.
astrògraf
astrògraf
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca astrògraf, n m
- es astrógrafo, n m
- fr astrographe, n m
- en astrograph, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Instrument refractor destinat a la fotografia celeste.
Nota
- Els astrògrafs s'utilitzen especialment per a fotografiar grans mostres d'estels, per a la detecció d'asteroides i cometes i per a la determinació de les seves coordenades. Habitualment tenen objectius d'entre 20 i 50 cm.
astrometria
astrometria
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca astrometria, n f
- es astrometría, n f
- fr astrométrie, n f
- en astrometry, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Part de l'astronomia clàssica que es dedica a la mesura de les posicions i els moviments dels astres sobre l'esfera celeste.
Nota
- L'astrometria constitueix la disciplina més antiga de l'astronomia. Bona part de les altres branques de l'astronomia, com ara la mecànica celeste o l'astrofísica estel·lar, tenen els fonaments en la tasca de l'astrometria.
astronomia
astronomia
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
- ca astronomia, n f
- es astronomía, n f
- fr astronomie, n f
- en astronomy, n
Física de la Terra i de l'espai > Astronomia, astrofísica i cosmologia
Definició
Ciència que estudia les posicions, els moviments, l'estructura i l'evolució del astres a partir de la informació continguda en la radiació electromagnètica que arriba fins a l'observador.
Nota
-
L'astronomia va néixer en l'antiguitat a conseqüència de les necessitats de la vida quotidiana, com ara la mesura del temps, l'agricultura o la navegació. En un primer moment, i durant molts segles, es va utilitzar per a indicar les direccions en què apareixien els cossos celestes i per a intentar comprendre i preveure'n els moviments. La invenció del telescopi al començament del segle XVII va suposar una gran revolució, i va permetre el descobriment de nous cossos, com ara els satèl·lits de Júpiter, planetes com Urà o Neptú, estels més febles que els que es podien observar a ull nu o nebuloses que fins segles després no es van identificar com a galàxies similars a la nostra. A la segona meitat del segle XIX, la invenció de l'espectroscopi, que permet analitzar la llum que rebem dels astres, va suposar el naixement de l'astrofísica i la segona gran revolució de l'astronomia. Des d'aleshores es pot aprofundir en el coneixement de la composició, l'estructura i l'evolució dels estels i dels altres cossos celestes. Els grans avenços en física i química que van tenir lloc durant el segle XX van permetre formular teories i models per a explicar gran part de les observacions. Així es va arribar a entendre quin és el mecanisme pel qual un estel emet radiació, i van sorgir conceptes com el de nan blanc o forat negre. A més, la moderna cosmologia, apareguda a principi del segle XX, ofereix un model complet del naixement i l'evolució de l'univers com un tot. Actualment, l'avenç en astronomia està lligat íntimament a les millores tecnològiques dels instruments. La possibilitat de situar aquests instruments a l'espai, fora de l'atmosfera terrestre, ha obert la possibilitat d'observar regions de l'espectre electromagnètic fins ara desconegudes, com els raigs X o els raigs
atenuació
atenuació
Termes generals
- ca atenuació, n f
- es atenuación, n f
- fr atténuation, n f
- en attenuation, n
Termes generals
Definició
Disminució de la intensitat d'un flux qualsevol en travessar un medi.
Nota
-
1. En general, l'atenuació pot ser deguda als diversos processos d'absorció i de difusió. 2. En els casos més simples, l'atenuació segueix quantitativament una llei exponencial en funció de la distància recorreguda pel flux:
, on
és la intensitat inicial,
és el coeficient d'atenuació i
és la distància recorreguda dins del medi.
atenuació anelàstica
atenuació anelàstica
Física de la Terra i de l'espai > Geofísica
- ca atenuació anelàstica, n f
- es atenuación anelástica, n f
- fr atténuation anélastique, n f
- en anelastic attenuation, n
Física de la Terra i de l'espai > Geofísica
Definició
Atenuació de les ones sísmiques en propagar-se a través de la Terra a causa de l'anelasticitat.
atenuació geomètrica
atenuació geomètrica
Física de la Terra i de l'espai > Geofísica
- ca atenuació geomètrica, n f
- es atenuación geométrica, n f
- fr atténuation géométrique, n f
- en geometrical attenuation, n
Física de la Terra i de l'espai > Geofísica
Definició
Atenuació de les ones sísmiques a causa de l'augment de la distància que recorren.
atenuació geomètrica
atenuació geomètrica
Termes generals, Física nuclear
- ca atenuació geomètrica, n f
- es atenuación geométrica, n f
- fr atténuation géométrique, n f
- en geometric attenuation, n
Termes generals, Física nuclear
Definició
Atenuació de la radiació en passar d'un punt a un altre que només és deguda a la posició relativa dels punts considerats.
atmosfera
atmosfera
Física de la Terra i de l'espai > Meteorologia
- ca atmosfera terrestre, n f
- ca atmosfera, n f sin. compl.
- es atmosfera, n f
- es atmósfera, n f
- es atmosfera terrestre, n f
- es atmósfera terrestre, n f
- fr atmosphère, n f
- fr atmosphère terrestre, n f
- en atmosphere, n
- en Earth's atmosphere, n
- en terrestrial atmosphere, n
Física de la Terra i de l'espai > Meteorologia
Definició
Capa gasosa que envolta la Terra per efecte de l'atracció gravitatòria.
Nota
- 1. L'atmosfera terrestre és formada per una mescla de gasos en la proporció en volum següent: 78,08 % de nitrogen, 20,95 % d'oxigen, 0,93 % d'argó, 0,038 % de diòxid de carboni, traces d'altres gasos i una quantitat variable de vapor d'aigua. 2. No hi ha un límit definit que marqui el final de l'atmosfera terrestre, però sovint es considera que la línia de Kármán, situada a 100 km d'altura, indica la frontera entre l'atmosfera i l'espai exterior. 3. L'atmosfera terrestre es divideix en una sèrie de capes que es distingeixen pel seu gradient adiabàtic: la troposfera, l'estratosfera, la mesosfera, la termosfera i l'exosfera.
