Acrònim de American Standard Code for Information Interchange, 'codi estàndard americà per a l'intercanvi d'informació'.

Llista de 128 caràcters alfanumèrics (lletres sense cap diacrític de l'alfabet llatí modern de 26 lletres -no casualment les mateixes que usa l'anglès modern- majúscules i minúscules, dígits del 0 a 9, etc.) i especials (per exemple: $, /, signes de puntuació, l'espai en blanc, i fins i tot no imprimibles, com el salt de línia, l'avís acústic, etc.) amb la seva correspondència amb la codificació binària que internament utilitzarà l'ordinador quan necessiti emmagatzemar-los, transmetre'ls, etc.

És crucial estandarditzar aquesta llista per tal com la majoria d'ordinadors essencialment emmagatzemen seqüències de bits agrupades en paquets de 8 (1 byte) o múltiples d'aquest valor, és a dir, seqüències de zeros i uns. Les seqüències de zeros i uns agrupades en paquets, per exemple, d'1 byte es poden interpretar com a enters de manera més o menys universal (per exemple, 1000001 és un 65 en la nostra notació habitual de base 10) però no expressen per se un caràcter alfanumèric (com la lletra 'A') o un caràcter especial. En altres paraules, la decisió de quin dels valors que pot prendre un byte s'assignarà a cada caràcter és totalment arbitrària, i d'aquí la importància d'establir un estàndard que estigui per damunt de tipus d'ordinadors, sistemes operatius, fabricants o idiomes. La forta influència dels Estats Units d'Amèrica en el món de la informàtica va fer que l'ASCII acabés essent aquest estàndard de facto (posteriorment estàndard ISO), malgrat les seves limitacions i problemes. En efecte, l'ASCII crea una llista absolutament universal en què els codis s'obtenen per les combinacions de 7 bits de cada byte, cosa que genera 128 entrades a la llista, però deixa sense definir com codificar caràcters no anglesos, com les lletres accentuades, el punt volat de la ela geminada, la ce trencada, les lletres de l'alfabet grec, etc. La solució incompleta que es proposa és destinar el vuitè bit del byte per a codificar aquests casos, però com que això només deixa 128 codis addicionals, la qual cosa és insuficient per a crear un "complement universal", es defineixen "pàgines de codis" estandarditzades, que són diferents segons els països. Tal com resulta evident, en àmbits culturals encara més distants de l'anglosaxó no n'hi ha prou ni amb 128 caràcters per a les "particularitats" de l'idioma en qüestió, cosa que ha generat sistemes més sofisticats, com l'Unicode.

En teledetecció l'ASCII és actualment, i amb diferència, el codi més usat per a dades textuals (per a escriure en quina estació de captació s'ha rebut una imatge de satèl·lit, per exemple), però durant les dècades de 1970 i 1980 va ser molt emprat l'EBCDIC de la companyia IBM, que encara cal saber interpretar per a incorporar adequadament les metadades de l'enorme volum d'imatges enregistrades en aquella època en grans ordinadors d'IBM (per exemple, en una imatge MSS de la dècada de 1970 una lletra 'A' continguda en una informació textual s'emmagatzema amb un valor 193 i no amb un 65).