Sovint, en l’àmbit general, utilitzem els substantius conservació i preservació (i els verbs relacionats corresponents, conservar i preservar) indistintament per a referir-nos a l’acció de protegir o mantenir en bon estat una cosa. En l’àmbit especialitzat de la gestió ambiental, en canvi, les formes conservació i preservació no designen exactament el mateix concepte, encara que es refereixen, òbviament, a conceptes relacionats.

Quan els experts parlen de conservació es refereixen, concretament, al conjunt de polítiques, estratègies, plans o mesures específiques de gestió orientats a mantenir o restablir l’estat favorable del patrimoni natural i a assegurar-ne la biodiversitat. Quan parlen de preservació, en canvi, fan referència a una estratègia específica de conservació, concretament a l’estratègia d’evitar qualsevol activitat que pugui afectar directament les condicions del patrimoni natural i la biodiversitat, a fi de protegir aquestes condicions d’una manera integral i que les dinàmiques naturals puguin seguir el seu curs sense dificultats.

La conservació inclou, doncs, des de l’ús racional i sostenible dels recursos naturals (l’aigua, els boscos, els animals, els minerals, etc.) fins a la protecció extrema, això és, la preservació, on les úniques actuacions admeses són les de recerca o, en algun cas, les de restauració o millora.

Traslladat a casa nostra, podríem dir que en els parcs nacionals (Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i Arxipèlag de Cabrera, per exemple) es tendeix a la preservació, a deixar que la natura faci el seu camí sense intervenció, mentre que en els parcs naturals (Garrotxa, Collserola, Montseny, Alt Pirineu, Delta de l’Ebre, etc.) es tendeix a fer compatible la conservació amb l’explotació i s’hi permeten, per tant, determinades activitats productives.

Trobareu les fitxes d’aquests dos termes, aprovats pel Consell Supervisor, a la Neoloteca i al Cercaterm.

(Font: TERMCAT)